L'arqueologia pre i protohistòrica té limitacions. I és bo que aquells i aquelles a qui us interessen aquests móns en tingueu constància.
A diferència dels nostres col·legues, els arqueòlegs que treballem aquests períodes o bé no tenim escrits directes de la gent del passat que estudíem (prehistòria) o bé tenim escrits d'altra gent (per exemple grecs, romans, etc...) que ens diuen alguna cosa dels que a nosaltres ens interessen, però sempre molt poca cosa i, a més, de manera distorsionada o errònia (protohistòria). Per tant, en darrer terme, el que tenim per a treballar és, bàsicament, allò que la terra ens dona als jaciments arqueològics.
I el que la terra ens dona són objectes i estructures. Amb això treballem, de sortida. També amb les múltiples analítiques que avui dia podem fer sobre aquests objectes i estructures, que ens donen dades extra molt valuoses (contingut dels vasos, procedència de les ceràmiques, vegades que es va refer un paviment de terra d’una casa, datacions, tecnologia seguida per a fer un objecte de bronze, etc.). Dades, dades, dades... Cada vegada en tenim més, més diverses i de més qualitat. I això és molt bo.
Ara bé. Amb tot això, podem fer dues coses. La primera, acumular les dades de les analítiques i les descripcions i classificacions dels objectes i les estructures. Aquesta forma de fer arqueologia és la que jo denomino “catxarrologia”. A Catalunya, és dominant. Abassegadorament. És el resultat de l’heréncia, en la forma específica de fer ciència (!) a la nostra nació, de la inèrcia de l’època franquista. La immensa majoria dels que segueixen aquesta dinàmica es pensen que això és fer arqueologia. I, en certa manera, ho és. Però és una manera del tot arcaica de fer-la (també és la més fàcil). I, sobretot, no permet considerar-ne els resultats com allò que ha de ser propi d’un arqueòleg: partir del fet que un arqueòleg és un historiador i que com a tal, en darrer terme, ha de generar coneixement en clau històric, relat històric. Acumular dades i descripcions i classificacions de trastos i estructures no és fer Història. És una part del tot imprescindible de la nostra feina, però no és tota la feina que ens tocaria fer.
Quina és l’alternativa? Doncs simplement fer el que fan els països civilitzats (està tot inventat). Això implica prendre consciència que un arqueòleg pre i protohistòriador no és, tan sols, un historiador: és, també, un antropòleg. Formats profundament, substancialment, amb tot el corpus de models teòric i etnografies, els arqueolegs d’aquests països civilitzats tenen la capacitat de fer una cosa que nosaltres no sabem ni podem fer (tret de comptadíssimes excepcions): transcendir els catxarros i l’acumulació simple (i estèril) de dades i ser capaços de construir relat històric. Fer Història.
Ho podem canviar, a Catalunya? En teoria, sí. Tan sols calen tres coses: a) que el gremi prengui consciència real d’aquest greu problema b) copiar allò que es fa bé en aquest àmbit en països que porten dècades fent-ho bé c) canviar radicalment els plans d’estudi dels graus d’arqueologia del nostre país per orientar-los en la bona direcció.
I tot això, no passarà. I el principal problema no està en a) o en b): està en c). L’immobilisme, la mandra, la complaença, el desconeixement, el desinterés, l’acomodament, els interessos, la por al canvi i la incapacitat per entendre la necessitat de fer un canvi radical impedeixen de totes totes que tot plegat pugui arribar a passar mai.
I és una gran pena, sí. Perquè si ho féssim, la producció d’Història sobre aquests períodes faria un salt estratosfèric.
Però és el que hi ha...